divendres, de gener 02, 2009

Cuentos de navidad para Palestina









Cuatro muestras de realidad y una gota de surrealidad empapada de realidad:




Conte de Nadal

A vegades li costa traspassar les imatges de la pantalla. Endinsar-se entre els milers de punts lumínics i descobrir-se sota la pell dels protagonistes dels noticiaris. Li passa sovint. Reconeix que se li fa difícil sentir-se una persona en compte d'una figura dins una caixa. Ahir mateix, mentre es mirava les imatges de la darrera ofensiva militar sobre aquell petit i allargat territori segellat on s’amuntega un milió d’ànimes, es gratava la cella esquerra i ho provava.

400 morts en sis dies de bombardejos, deia la veu dels informatius.

I ell intentava ser el moribund que gemegava dins d'una ambulància tronada davant la ràbia dels qui malden per cosir traus a cops de crits.

Però no podia.

O aquell altre xaval que llançava pedres als helicòpters com si fora una formiga que agonitza sota el dit índex d'un infant.

Però tampoc podia.

Fins i tot alguna de les ombres que fugien com a rates entre els edificis mig derruïts coronats per bolets gegants amb cos de fum.

Però se li feia impossible.

Tot seguit el televisor va mostrar un grup de periodistes que es miraven l'escena parapetats rere les seues càmeres d’objectius gegants i protegits sota cascs metàl·lics, vells, abonyegats, com si el fet de protegir-se no necessitara la mateixa tecnologia que el d'informar.

I aleshores li va pujar una arcada.

Perquè, no sap com, va poder colar-se entre aquells sentiments i va palpar la tensió i olorar la por i sentir cadascun dels batecs que acompanyaven el ritme frenètic del disparador de la càmera. I no estava segur si fou per la pell blanca o perquè en definitiva se sabia com ells, espectadors neutrals -o almenys això és el que creia- d'un dels conflictes més brutals, rutinaris, mediàtics i familiars -i com de miserable li resultava deduir-ho- de les barriades del nostre món.

I l'arcada es convertí en una sensació de vergonya que li va amarar els budells.

En aquell moment ja eren 400 els morts sota les bombes a la presó humana coneguda com franja de Gaza.

Llàstima, pensava mentre apagava la pantalla.

Xavi Sarrià. Escriptor i cantant d'Obrint Pas.

////

La paraula i la imatge.
Poètica de la resistència.

El 2009 comença a Palestina.

////

La palabra y la imagen.
Poética de la resistencia.

El 2009 comienza en Palestina.

Etiquetes de comentaris: , , , , ,

3 Comments:

Anonymous Anònim said...

Hola David! Sóc el Ramon desde Denver (USA). Es una llarga història la que m'ha dut así. Encara t'enrrecordes dels companys de la terreta?. Segur que si... Primer agraïr-vos a tu i al chanzà la feina que esteu fent. Espere que continueu ensenyant-nos l'altra part de Venezuela que els mitjans de comunicació espanyols manipulen per distorsionar la realitat d'eixe maravellos país. La resistència es alló que uneix als pobles.

Pd: ei Xavi el teu escrit està de categoria. Enhorabona també.

Cuideu-vos, um abraç i Salut companys.

3:10 a. m.  
Blogger Unknown said...

qzz0627
dolce and gabbana
coach outlet
coach outlet
oakley sunglasses
oakley sunglasses
tory burch outlet
air max 95
fila shoes
chopard jewelry
fitflops sale clearance

9:35 a. m.  
Anonymous Packers And Movers Ahmedabad said...

We always refer to the latest information from this article @ Packers and Movers Ahmedabad
Packers And Movers Bopal Ahmedabad
Packers And Movers Ranip Ahmedabad
Packers And Movers Naroda Ahmedabad
Packers And Movers Jodhpur Char Rasta Ahmedabad

7:43 a. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home