dilluns, de setembre 18, 2006

Els nostres mediocres

Defineix el diccionari mediocre com: de poca qualitat, de poca inteligència. Al nostre país, supose que no cal donar-li massa voltes. Els nostres mediocres són aquells polítics que lideren el "nostre" bàndol. Això és el que es sent al carrer, a les converses. És allò que no es publica als mitjans nacionalistes i d’esquerres però que algú cal que ho diga. Algú cal que cride fort allò que tothom sap.

David Segarra

Els de dalt no ho sentiran, perqué l’altura provoca sordera i miopia, però els de baix, o siga la majoria, solen tindre millor oit i millor vista. La manca de connexions i empatia entre les cúpules partidistes i la societat és cada cop més brutal. I s’estranyen de l’abstenció! Les actuals negociacions per al pacte del 2007 són un espectacle deplorable. La prioritat dels partits progressistes és l’acta de diputat i la supervivència política, no els seus programes i propostes nacionals i socials.

La manifestació del 25 d’abril d’aquest any 2006 va visualitzar com ni els polítics ni els organitzadors van rebre cap aplaudiment. Alhora que es sentia el clam: “unitat, unitat!”.

Van ser els nous moviments socials qui van rebre un suport contundent. El Compromís valencià, pel territori, per l’horta, pel Xúquer o per les comarques. Aquest és el vertader moviment popular i nacional. Els seus líders són els vertaders líders. No són polítics professionals ni grans empresaris. Són treballadors de a peu, dels que coneixen la realitat dels i de les valencianes perqué les viuen en primera persona. Així de simple és. Són més eficaços, més savis i més honrats perqué són ciutadans normals amb vides normals. No són una casta estranya, són persones amb un extraordinari compromís amb la seua societat dia a dia.

A aquests sí els votaria! A gent que es guanya la vida i no té més interesos que el país i la gent. A aquests sí els vote! Als joves que es deixen la pell a casals i pobles. Als sindicalistes alternatius que no callen. Als músics en valencià, que des de la base construeixen tot un renaixement de grups i bandes. A les editorials, que sense gaires ajudes, publiquen en la nostra llengua i amb un punt de vista propi. Als creadors audiovisuals i culturals independents. I també a qui des de la universitat vol connectar-se a la societat i no aillar-se en una torre de marbre. I com no, als mitjans independents i alternatius que des de periòdics, ràdios, televisions i internet combaten perqué pugam ser un poble informat i lliure.

Aquest és el moviment social valencià. Aquesta és la gent en qui podem confiar. Caldrà canviar de mentalitat: no pot ser que els moviments donen suport als partits, hauran de ser els partits qui donen suport als moviments. Per tal de no desaparèixer.

És el nostre un país de mediocres. Però també de miracles i meravelles i el canvi només es farà des de baix, des de la gent i els moviments.

dimarts, de setembre 12, 2006

Es ven ploma periodística

Segons ens informa la BBC, deu periodistes de Miami van rebre diners del govern d’Estats Units per difondre opinions anticastristes als mitjans de comunicació. El pagament a periodistes no es nou a l’Estat espanyol, Catalunya i el País Valencià.

David Segarra

Arran de l’escàndol, El Nuevo Herald s'ha vist obligat a despatxar a Pablo Alfonso per haver cobrat 175.000 dòlars i a Olga Connor per embutxacar-se 71.000. El cas va ser destapat per The Miami Herald que va publicar que també hi han mitjans creats directament pel govern. Ràdio i TV Martí, per exemple, són programes propagandístics que només aquest any han rebut 37 milions de dòlars. El reporter Juan Manuel Cao va rebre 11.400 dòlars de TV Martí per actuar agressivament contra Cuba. En una entrevista a l’Argentina, el propi Fidel Castro li va preguntar de qui estava cobrant per fer el seu treball. Cao va assegurar que “no hi ha res sospitós en això”, “jo ho faria gratis. Però les regulacions no ho permeten. Cobre simbòlicament, per sota dels preus del mercat”. Una extraordinària mostra de compromís. Experts en ètica periodística dels Estats Units comparen el cas amb el del periodista Williams al 2005, quan es va revelar que havia cobrat del govern Bush per promoure les seues polítiques a través del seu programa.

Carlos Alberto Montaner, conegut columnista a Espanya, és un altre dels deu de Miami. El periodista va ser condemnat en 1961 per participar en atemptats terroristes. En ple franquisme va aparèixer per l’Estat espanyol iniciant la seua carrera editorial. És membre de la Fundació Hispano-cubana lligada al PP. Montaner és col·laborador, amb Raúl Rivero, en nombrosos mitjans de dretes com El Nuevo Herald, Cubanet, Encuentro o Libertad Digital.

Davant d’aquest últim cas de perversió del periodisme cal recordar les investigacions de la historiadora francesa Stonors Saunders i de l’advocada nord-americana Eva Golinger que han demostrat com Estats Units ha finançat, i finança, sistemàticament a intel·lectuals i periodistes per defensar les seues polítiques.

A l’Estat espanyol, els conflictes basc i català ens han mostrat com els fons reservats i de rèptils locals també s’han utilitzat per fustigar la dissidència. L’esperançador és que a la llarga els periodistes a sou sempre acaben sent descoberts. Potser Losantos, Rahola, Villatoro, Juaristi, Boadella o Savater es van posar a tremolar al llegir les investigacions provinents de La Florida. O potser no. Que quan u es troba al cim del poder es creu intocable. Clar, fins que arriben els vertaders periodistes. I es carreguen el xiringuito cultural i mediàtic.

I al País Valencià? Qui serien els que es van posar a tremolar al llegir la notícia? Qui haurà venut la seua ploma periodística i intel·lectual?

divendres, de setembre 08, 2006

Acabats treballs per Obrint Pas i Soul Atac













Durant l'estiu vaig crear una nova imatge per als amics d'Obrint Pas. El grup valencià va ser el segon més venut en llengua a pròpia a Catalunya i al País Valencià que us vaig a dir... Volien una imatge que fussionara mestissatge, festa i combativitat, nació i internacionalisme. Amb la supervisió de Xavi Sarrià, l'arquitecte, es va desenvolupar la nova imatge. Noves samarretes per a Partisano València, nous cartells per a la gira internacional i també la nova web que el geni del Flash, Marc Guardiola, va animar i dotar d'un gran dinamisme i bellesa.

I atents al primer disc de Soul Atac, el primer grup de música negra en valencià. Aquest serà la sorpresa de la tardor-hivern en el, a vegades, ranci i repetitiu panorama musical. Autogestionat, pareix tota una superproducció. El fotògraf Eugenio Vizuete va realitzar una extensa sessió per arribar a plasmar tot el concepte d'energia, passió, elegància i alhora festa, joc i fussió. Amb bases tan sòlides coordinades entre Andrés, l'altre arquitecte, Eugenio i jo, vam crear tota la nova imatge per al disc, els cartells i tot el que farà falta com web i samarretes.

En definitiva, treballant per la música valenciana, amb amics, molt exigents això sí. I gaudint!

dimarts, de setembre 05, 2006

Plora la barraca que no és barraca


A la terra d'on diuen que era Basset, i on te el seu únic i oblidat monument a la vora del mar, va passar fa no molt una curiosa història.

Fa ja anys, en vista de que les fàbriques, els edificis i la ciutat s'estaven menjant poc a molt tota l'horta, un grup de llauradors va construïr una barraca a l'entrada nord. Ho feren al poble però a la part més allunyada de la ciutat, que infinita, hauria d'engolir-los. Aquesta era una barraca treballada a la manera tradicional. La regalaren al poble i durant anys quedà com vigilant la triple frontera formada entre el blanc de les cases del poble, el gris del polígon i el verd de l'horta que vorejava l'antigament indòmit barranc del Carraixet.

Però en això que arribà al poder un alcalde que es deia popular i va batejar Alboraia com a Portal de l'horta. Aquest alcalde, com molts que l'havien precedit, va voler refer la vila a la seua imatge i semblança. Els seus somnis es podien fer realitat! La butxaca seria testimoni fidel.

Amb eixos somnis i fantasies es decidí a construïr una nova casa de la cultura. Els altres pobles de la comarca envejarien aquest nou monument al progrés. I quin millor lloc per a la nova cultura que a sobre mateix de les cendres del passat?. Quin millor lloc que a la triple frontera?. La cultura seria com una unió del millor de cada món. Un edifici intel·ligent, modern, pletòric, vibrant. El futur li recordaria i la seua memòria seria viva eternament. L'alcalde somreia nerviós mentre passejava per la plaça del poble i saludava el retor.

Aquest símbol de la nova era, com el pàrquing, el centre comercial, els hotels i tants altres avenços, calia que s'edificara sobre el passat. El futur era ara es deia i no podiem continuar sent uns pobres moros que encara llauren la terra. Així que la millor opció per la nova casa de la Cultura va ser just al damunt de la barraqueta dels llauradors.

Però, no penseu que l'alcalde era un dèspota sense ànima ni sensibilitat. Per a res. Entusiasmat pels avanços de la ciència, va inspirar-se en el cas que havia vist per televisió: la clonació d'éssers vius. Si havien pogut repetir la vida perquè no també repetir la barraqueta i així que no es perguera del tot?. Però aquesta vegada no es faria amb materials bruts i antiquats com palla, canyes, fang i calç. Seria una barraca moderna: igualeta per fora, però robusta i neta com a ensenya d'una nova era de renaiximent i progrés. Es construiria amb ciment i taulells. Igualeta a l'altra.

I pensat i fet! En pocs dies va ser destruïda l'antiga barraca i s'alçà la nova. Igual, idèntica, exacta. Només va canviar la situació que es trasllada al sud, saludant l'arribada de les noves carreteres i edificis de la ciutat, que cada any estava un camp més prop.

Tot anà bé. La barraqueta ben blanqueta i amb el seu blau mediterrani resguardant finestres i portes saludava amb el millor somriure els camions i els cotxes que l'envoltavan. Pocs la miraven, però no l'importava.

I després la primavera arribà l'estiu.

I la tardor.

I una nit el cel s'obrí com feia temps que no ho feia. L'aigua del mar i les muntanyes tornà al seu cicle i regà els camps, plenant sèquies i barrancs.

Però com en les antigues novel·les, els llamps i l'aigua enviats, qui sap per qui, en mig de la foscor compliren una antiga missió. I aquesta nova barraca que pareixia tan viva com l'original va començar a perdre la seua pell i la blancor de les parets que es desfeien deixà pas a unes ferides terroses. El blau es desfeu, tacant la lluenta pintura.

I així es quedà fins que el sol tornà a eixir, miraculosament com sempre ho fa.

Algú comentà com el blau de les finestres plorava, com queien les gotes tacant les façanes amb llagrimes blaves.

I sí, l'alcalde tenia raó: la barraca tenia vida. Però, com l'ovella clònica de la televisió, va neixer malalta. Va neixer sense estima.

Va neixer per no viure.

Per això va plorar la barraca que no era barraca.

Només uns pocs vellets, algun que altre borratxo i un boig que passà per allà se n'adonaren.


David Segarra. Benimaclet-Alboraia 2005
Gràcies a una poètica observació de Xavier Ginés